GEOLOGIA DEL GARRAF: EL CARST DE BEGUES
En aquesta publicació veure’m les característiques geogràfiques i geològiques del massís del Garraf, de forma general i posteriorment veure’m una ruta pel carst de Begues (Baix Llobregat).
El massís del Garraf, més enllà de la comarca que coneixem, es una serralada muntanyosa que pertany a les Serralades Costaneres Catalans, concretament a la Serralada Litoral. El Massís de Garraf s’aixeca entre la vall del Llobregat, la depressió miocènica del Penedès i la mediterrània. El massís presenta una superfície total de 9.967,35 ha, que orogràficament va des del nivell del mar fins a altures prop del 600m (la Morella, 595m). Al litoral alternen sectors de platges, espadats gairebé continus i cales minúscules.
Mapa 1: Situació del Massís del Garraf.
El massís de Garraf constitueix un excel·lent exemple de morfologia càrstica a nivell nacional i probablement a nivell internacional, ja que recull totes les formes típiques de la morfologia càrstica fòssil i un sistema de carst actiu profund, com és ara el de la Falconera. El Massís del Garraf es una muntanya amb perfils suaus, mancada de sòls de cultiu i amb escassa cobertura arbòria. Destaca la presència de la única palmera pròpia d’Europa, el Margalló (Chamaerops Humilis). Aquesta població de Margalló del Garraf es la més septentrional que existeix al món. Cal assenyalar l’interès florístic del massís, amb diverses espècies poc freqüents a la resta de Catalunya.
Imatge 1: Planta de Margalló, (Chamaerops Humilis).
Mapa 2: Mapa geològic del Garraf.
L’origen del actual massís del Garraf es remunta a fa 180 m.a. quan aquesta zona era un mar tropical i amb molta presència d’esculls de coralls. El calci procedent dels esquelets i les closques d’animals marins van sedimentar calci que al superar la capacitat de solubilitat de l’aigua marina va acumular-se formant estrats de una gran potència. Per sota d’aquestes capes trobem a baix de tot roques del paleozoic com pissarres i fil·lites, que són la continuació de la Serra de Collserola. A sobre dels materials paleozoics i de forma discordant trobem uns estrats horitzontals del triàsic amb presència de conglomerats, gresos i lutites. A sobre de tot es on trobem aquests materials calcaris del Juràssic i Cretàcic. Posteriorment aquests materials van estar afectats per falles i lleugerament inclinats cap al sud-oest.
Imatge 2: Corall
imatge 3:Facies d’esculls de corall.
Comunament aquestes zones reben el nom de Garraf vermell, el triàsic, Garraf blanc les calcaries del Juràssic i Cretàcic i Garraf negre les pissarres i fil·lites del paleozoic. El conjunt de materials mesozoics presents a l’àmbit de la zona són principalment carbonats dipositats durant el trànsit del Juràssic superior- Cretaci i el Cretaci inferior. Els materials dolomítics predominen en el Juràssic inferior i Juràssic superior.
Des del punt de vista de la geomorfologia càrstica s’hi poden reconèixer pràcticament totes les formes del carst clàssiques: poliè, dolines, rasclers, avencs, canons i surgències submarines.
Imatge 4: Esquema de Carst.
Existeixen una gran quantitat de punts de descàrrega submarina entre Castelldefels i Sitges dels quals la surgència de la Falconera és la més important
Probablement un pregunteu que es un carst. Es tracta d’una regió de roca calcaria, dolomítica i d’altres roques solubles com per exemple sals o guixos, on s’ha produït el desenvolupament de formes especifiques de relleu causades per processos de dissolució i d’erosió superficial i subterrània amb un drenatge dominantment subterrani. El mot carst prové del serbocroat ja que es refereix a una zona situada a Eslovènia molt afectada per aquests processos. Es diferencia entre endocarst, la part subterrània i l’exocarst o part superficial.
Imatge 5: Dolina del Pla d’en Pixot
Imatge 6: Avenc del Pla d’en Pixot
Les roques calcàries estan formades pel mineral calcita (CaCO3, carbonat de calci.) Aquest mineral es molt poc soluble en aigua i perquè es pugui dissoldre es necessari que l’aigua tingui un cert grau d’acidesa. L’aigua de la pluja quan arriba a terra ja no es aigua destil·lada, perquè ha hagut de travessar part de l’atmosfera i ha incorporat alguns dels seus components com per exemple l’anhídrid carbònic. La carstificació es la dissolució de les roques carbonatades per aigües lleugerament acides com la pluja.
La reacció química que es produeix es la seguent:
Imatge 7: Rascler o Lapiaz.
En la segona part d’aquest informe veure’m l’excursió que vaig fer el passat dissabte 27 de Juny del 2026 pel carst de Begues, al Garraf. Es tracte d’una sortida que vaig trobar al correu electrònic que m’envia cada setmana la “Diba”, diputació de Barcelona, amb les activitats que es fan la setmana següent als parcs naturals de la província de Barcelona. La sortida tenia lloc al municipi de Begues, geogràficament al Baix Llobregat però que forma part del massís del Garraf i la Serralada Costera Catalana en termes geològics.
La ruta es coneguda com a itinerari Francesc Ferret, i te tots els atractius i elements d’un carst, que anirem anomenant i definint al llarg de les següents pagines. Francesc Ferret era un espeleòleg nascut l’any 1853 a Begues, i que exercia de pouaire, és a dir buscava aigües subterrànies. Junt amb Norbert Font i Sagué va ser pioner de les exploracions espeleològiques pel Massís del Garraf.
Vam sortir a les 16.45 de Barcelona en direcció Begues, per la Ronda de dalt fins a la C-32 i d’allà fins a Gavà on després de dirigir-nos cap al Oest vam creuar el municipi i vam agafar la BV-2041, direcció Begues i deixant enrere el nucli d’Eramprunyà. Un cop arribats a Begues vam dirigir-nos al Parc Prehistòric de la Cova de Can Sadurní. Allà ens vam trobar amb el guia i els altres participants, cal dir que feia molta calor. A les 18.15 aproximadament ens vam dirigir cap a la primera de 10 parades que te l’itinerari, la Cova de Sant Sadurní.
Imatge 8: Vista del Pla de Begues.
Imatge 9: Vista del Pla de Begues.
Abans de començar el recorregut vull fer esment de que Begues es trobar situat en un Poliè. Es tracta d’una depressió tancada d’origen càrstic, de dimensions heteromètriques o quilomètriques, de vores força abruptes, de fons pla rocós o cobert de sediments i drenada per corrents d’aigua que evacuà de forma subterrània.
La Cova de Sant Sadurní que també dona nom al restaurant adjacent on havíem aparcat, es al fons d’una depressió dolinoforme que forma un marge rocós abrupte sota el qual s’hi troba l’accés. L’obertura esta condicionada pel retrocés de materials rocosos que han entrat dins la cavitat formant con d’enderrocs molt groller i heteromètric. Es creu que te una edat de 6.000 anys BP. Vam poder-hi observar com s’hi havia fet recerca arqueològica, ja que aquesta cova era refugi d’humans i animals durant el Holocè. Vam poder observar espeleotemes com estalactites i estalagmites. Malauradament les excavacions arqueològiques nomes es poden fer durant 15 dies a l’any (en vacances) per falta de finançament. La resta de l’any la cova es tancada i només s’obre per visites guiades. S’ha de dir que la temperatura a dins es molt fresca, de fet es regulat tot l’any i s’agraïa tenint en compte la calor que feia fora.
Imatge 10: Entrada a la cova de Can Sadurní
Imatge 11: Dolina de Can Sadurní.
Imatge 12: Esquelet Humà.
Imatge 13:Panell informatiu.
Imatge 14: Ramat d’ovelles fictici.
Imatge 15: Panell informatiu.
Imatge 16: Excavacions de la Cova de Can Sadurní.
Un cop feta la visita a la cova d’uns cinquanta minuts aproximadament, vam dirigir-nos a la segona parada, la mina de sal de llop. Es tracta d’una petita pedrera on s’extreia calcita espàtica, la sal de llop, activitat molt estesa al massís del Garraf als segles XIX i XX. Son extraccions puntuals i de mida petita ja que el material segueix fractures i cavitats càrstiques. La calcita es un antic espeleotema cristal·litzat en condicions subaquàtiques, massiu i de gran puresa. Es translúcida i el color varia de blanc a mel.
El mineral anava destinat a la indústria vidriera de Vallirana i Cervelló. També es feia servir com a font de diòxid de Carboni per a la fabricació de gasoses. Moltes avencs de la zona es van descobrir a partir dels treballs d’extracció.
Imatge 17: La mina de sal de llop.
Imatge 18: Calcita o sal de llop com se’n diu en aquesta zona.
Imatge 19: Espeleotema modelat en calcita.
Sortint al NE del clot d’extracció de la sal de llop ens enfilem cap al rascler situat sobre la visera de la cova. El rascler o lapiaz es un modelat de dissolució de les superfícies càrstiques on apareix la roca desnuada. Aquí el rascler es format sota una coberta de sol amb formes arrodonides i perforacions cilíndriques. Podem veure altre formacions com cocons que es formen quan al desaparèixer la coberta edàfica i al quedar la roca nua quedà sotmesa a l’acció de l’aigua de plujà formant solcs i depressions on s’hi acumula aquesta aigua. També observem com en les superfícies amb pendent esculpides per canals encaixats i retocats en les carenes tenen formes que recorden “espines de peix”.
Imatge 20: Rascler camí de l’avenc de Can Sadurní-
Arribem a la pista asfaltada que uneix Begues amb Vallirana i just al costat del voral trobem l’Avenc de Can Sadurní. No hi vam anar ja que es força perillós per la mainada i volíem evitar ensurts. Es amb 75 metres de profunditat un dels grans pous del massís del Garraf. El Desembre de 1987 Norbert Font i Sagué va ser el primer en baixar-hi. Un avenc es una cavitat oberta en un terreny calcari per dissolució i eixamplament d’una fissura generalment amb forma de pou vertical.
Imatge 21: Panell informatiu
Deixant la carretera dalt del Pla Cirerer i seguint el camí a la dreta, trobem una plana d’erosió on en una primera fase es va generar una superfície de camps de dolines de dissolució. Les dolines son embuts, punts d’infiltració superficial dins dels quals normalment es formen avencs. En aquest indret anomenat el Pla de Sots d’Ossos trobem l’esquerda de les Alzines on s’obra la boca d’un avenc. Són formes tancades com els polies però de dimensions molts menors. A la superfície trobem “terra rossa” unes argiles de color roig viu format sobre la roca calcaria per descarbonització i rubefacció i que es presenten en cavitats de morfologia càrstica, especialment en regions de clima mediterranis.
Imatge 22: Panells informatius
Imatge 23: Avenc de les Alzines.
Imatge 24: Panell Informatiu
La Dolina esta encaixada en la superfície d’erosió del Pla de Sots d’Ossos. És una depressió plena de sediments vermells, on afloren calcaries modelades per dissolució i on localitzem l’entrada de diferents avencs. L’avenc Nou de les Alzines te 113 metres de profunditat i el seu fons està al mateix nivell de la cova de can Sadurní. Es tracta de la terra rossa de la que ja hem parlat anteriorment. Sota d’aquest nivell trobem una bretxa formada per clastos angulosos calcaris, amb matriu vermellosa i ben sustentada per ciment carbonatat.
La setena parada del nostre recorregut es el Coll de la Creu d’Ardenya, també conegut com a Coll de Sarerola. Es troba en la xarxa de camins que uneixen el massís del Garraf amb la Vall de Vallirana. En aquest punt que separa el Garraf geogràfic de les Muntanyes d’Ordal ens trobem a 475 metres d’alçada. 70 m sobre la Plana de Begues i 50 metres sota del Pla de Sots d’Ossos. El camí de les Fonts ens guia cap a la vuitena parada el Pla d’Ardenya.
Imatge 25: Coll de la Creu d’Ardenya
El pla d’Ardenya es una planícia desenvolupada sota de les planes superiors que envolten el poliè beguetà. Es un camp de dolines. La pineda cobreix el pla i emmascara les formes càrstiques, encara que aquestes son molt evidents. Arribats a la bifurcació de camins veiem la barraca de pedra seca. El treball de marges i construccions de pedra seca constitueix un patrimoni cultural i arquitectònic de gran interès. El pla ens parla d’un passat agrícola i vitivinícola del massís que no va poder superar la fil·loxera. Això provoca l’enrunament dels masos dispersos com el de Ca n’Ardenya.
Imatge 26: Camp de dolines al Pla de Ca’n Ardenya
Imatge 27: Barraca de Ca n’Ardenya.
La novena parada es el Dolem d’Ardenya. Si be a primera vista sembla un amuntegament de blocs de pedres, una mirada més atenta permet interpretar l’estructura i orientació del túmul funerari. La seva cronologia es del Neolític final calcolític. S’hi ha trobat ceràmiques, fragments d’os i una punta de Pamela, fòssil que ens marca la datació del monument.
Imatge 28: Avenc de can Figueres i també mina de sal de llop.
La penúltima i desena parada es el mateix camí que vam seguir per tronar a l’inici del recorregut i que es l’antic camí Begues a Vallirana. Aquest camí es ple de pedres ja que es el llit del torrent de Santa Eulàlia, que recull les aigües meridionals del Pla de Sots d’Ossos i del Pla de Sotarro. En el camí trobem el petit avenc de can Figueres una petita extracció de sal de llop. A les parets es veuen restes de barrines. El camí presenta alguns trams empedrats per facilitar el pas de mules i animals de carrega. En alguns llocs es veu el desgast de la roca pel pas de rodes de carro. El camí segueix el límit del pla de Begues sobre el glacis que suavitza el canvi de pendent entre la muntanya i el pla. Un glacis es una superfície d’erosió sobre un substrat rocós poc resistent i que sol trobar-se a la base d’un relleu muntanyós especialment en ambients àrids.
Imatge 29: esquema de glacis.
Imatge 30: Somereta mediterrània, que vam trobar pel camí.
Arribem ja al final del recorregut circular a Can Sadurní i el darrer punt d’interès és un forn de calç. Abans que existís el ciment es feia servir aglutinat de calç per la construcció, com a desinfectant i també per pintar i encalar les parets. Ens trobem davant d’una activitat basada en l’explotació d recursos geològics, com la sal de llop i de dos oficis directament vinculats; els calciners i els carboners. Els calciners carregaven el forn amb la pedra calcaria i controlaven la seva cocció, els carboners subministraven la llenya especialment d’alzina necessària per a la combustió perllongada durant dies a temperatures de nou-cents o mil graus.
Imatge 31: Forn de calç.
Imatge 32: Can Jepet
A les 21.45 aproximadament vam arribar al inici. Uns metres abans d’acabar vam poder veure amb la poca llum que ja quedava les restes de la masia de cal Jepet i les seves boniques arcades.
Imatge 33: Arcades a la masia de cal Jepet
Adjunto a continuació el tríptic gràfic que ens van donar a l’excursió i dono les gràcies al Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia del Garraf-Ordal (CIPAG), al Centre d’Estudis Beguetans i al Consorci de Turisme del Baix Llobregat per la feina feta a pesar de la falta de recursos econòmics. Espero que aquest interès segueixi en el futur i es puguin seguir les excavacions de la cova almenys 30 dies l’any.
Imatge 34: Tríptic de “El Ferret, itinerari del carst”.
Imatge 35: Tríptic de “El Ferret, itinerari del carst”.
Un cop acabada l’excursió vaig tornar cap a Barcelona. Vaig prendre la pista de terra que porta a Torrelletes i Torrelles de Llobregat. Ho recomano plenament ja que es un entorn totalment rural i molt pròxim a la ciutat de Barcelona. També recomano fer la pista entre Begues i Vallirana, ja sigui a peu, amb bici o amb vehicle motoritzat. Vaig passar Sant Vicens dels Horts i vaig agafar la autopista A-2 i d’allà fins a casa de Barcelona.
Mapa 3: Camí de tornada.
Moltes gràcies per la teva atenció. Ben aviat noves publicacions
Contacta amb nosaltres
©2023 por TREPITJANT EL TERRITORI. Creada con Wix.com
Soy un párrafo. Haz clic aquí para agregar tu propio texto y edítame. Es muy sencillo.