GEOGRAFIA DE LA MUNTANYA | TREPITJANT EL TERRIT

Del 15 al 19 d’Octubre de l’any 2.009, els estudiants de l’assignatura de Geografia de la muntanya, hem realitzat una sortida pels Pirineus occidentals de Catalunya. En els 5 dies que ha durat, hem pogut conèixer aspectes claus tan de la geografia física com humana del Pirineus i l’alta muntanya en general.

Ancla 2

2. GEOGRAFIA FÍSICA

Entre els aspectes físics cal destacar els referents a la geomorfologia, especialment glacial, la vegetació i la hidrogeografia. Pel que fa a l’aspecte humà i social, destaquem l’aprofundiment en el coneixement de la cultura d’aquest indret, la seva Història, els seus recursos econòmics, la seva demografia i fins i tot les seves tradicions i llegendes.

Hem visitat un gran nombre de valls pirenaiques distribuïdes al llarg de 4 comarques administratives com són “el Valle de Essera “ a Aragó, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, i encara que no hi paréssim també varem passar per l’Alta Ribagorça. Algunes valls abastaven un territori prou considerable com per anomenar-les encara que no representessin una entitat administrativa, per exemple la Vall Fosca, la Vall d’Àneu, la Vall del Garona de Ruda, la Vall Ferrera i encara d’altres de les quals en parlarem posteriorment.

ANCLA 2

2.1 Geomorfologia i hidrogeografia

Els Pirineus es van formar durant l’orogènesi herciniana però la forma actual es deguda a moviments tectònics de l’orogènesi alpina. Es una serralada de sutura, és a dir una serralada que s’aixeca degut a tensions compressives causades pel xoc entre la placa iberoafricana i la eurasiàtica, amb la prèvia subducció de la dorsal oceànica del Mar de Tetis.

Es caracteritza per una simetria desigual entre les seves vessant nord, majoritàriament a la part francesa, i la seva vessant sud en gran part dintre els límits administratius espanyols. A la part francesa les valls son obertes i menys costerudes que no pas a la part espanyola, el qual facilita la construcció de carreteres i la fa més accessible. Això ha facilitat històricament un major desenvolupament a la part francesa.

L’origen glacial de moltes de les seves valls, ha creat un paisatge molt singular que en l’actualitat en reflexa en les seves Valls glacials i altres accidents geomorfològics espectaculars, com les morrenes o els llacs d’origen glacial.

Aquests formes tan capricioses venen donades per les llengües de glaç que van prendre cos durant l’ultima glaciació, ara fa uns 40.000 20.000 anys. Aquestes grans acumulacions de neu en estat sòlid que tenen una gran força d’erosió mecànica,i es desplacen en el sentit del pendent com ho faria un riu, amb la diferència que aquí l’aigua està solidificada, i te molta més força. Així per on passaven transformaven valls anteriorment abruptes i convexes en valls obertes en forma de U. Aquestes llengües de glaç, tenen una baixa densitat ja que la neu, esta composta per dos elements; molècules d’aigua solidificades i molècules d’aire en alta abundància.

En geomorfologia anomenem till als sediments dipositats per la llengua de glaç i les morrenes com el lloc on es dipositen els sediments.

Els afloraments morrènics es caracteritzen per la seva diversitat de materials, però sobretot per ser heteromètrics, és a dir esta formats per pedres de mida diversa. Diferenciem l’acció erosiva d’un corrent d’aigua a la d’una morrena, per que l’aigua deixa els material que pesen més a sota i la morrena, els diposita sense cap mena d’ordre. A més a més les morrenes deixen una forma característica en les pedres que s’anomena bec del lloro, i que ens permeten saber amb seguretat que han estat transformades per una morrena.

Varem poder veure un dels últims exemples de llengua de glaç al pic de l’Aneto, encara que malauradament les neus perpetues estan en clara regressió i aquesta en concret s’ha dividit en dues llengües.

Els llacs glacials s’han format per un balanç positiu entre la neu acumulada a l’hivern i la neu perduda a l’estiu, sempre que aquest fenomen es dones amb una certa regularitat, és a dir durant un bon grapat d’anys.

El lloc on apareixen es en les antigues cubetes de sobreexcavació, és a dir aquell llocs on la llengua glacial havia trobat un obstacle, (estrenyiment de la vall, una gran roca) provocant que la llengua excaves amb molta més força i fen un soc més profund, on s’hi establien posteriorment les aigües.

És l’exemple de la Vall d’Àneu, en la plana on ara hi ha el poble d’Esterri, i en la qual fa segles hi havia un llac que es va anar reblint de sediments fins a saturar-se. Aquesta vall es on s’hi han mesurat la cubeta de sobreexcavació més gran dels Pirineus, ja que la neu arribava als 1.000 metres de gruix, i s’estenia des de Esterri d’Àneu fins on ara hi ha Llavorsí. Hem de tenir en compte que en aquesta vall confluïen diverses llengües de glaç, com les de Bessiberri, Unato o Son del Pi. La Vall d’Àneu és una de les valls més erosionades i amples dels Pirineus, creant un lloc idoni per l’establiment humà.

A Son del Pi podem observar un altre fenomen geomorfològic molt comú als Pirineus, i es que aquest petit poble està situat en el que s’anomena una Vall penjada. Una vall penjada es una vall afluent el fons de la qual està més alta que la vall principal on conflueix, ja que la glacera no va erosionar-la tant.

Al coll de Toro, hi varem poder veure un exemple dels més de dos-cents llacs glacials que encara resten en aquesta zona avui en dia, i que portava el nom del mateix coll, Llac de Toro. Aquest llac te la particularitat de que esta situat en una zona de divisòria d’aigües on hi va haver una transfluencia glacial. Aquest fenomen consisteix en que durant una època de glaciació la neu va registrar un nivell molt alt i les morrenes baixaven per la vall oposada a la que ho farien degut a que es movien com una sola massa. També varem poder apreciar les cascades de Coll de Toro, que veiem a la fotografia, d’avall.

Imatge 1: Aiguallts (Benasc)

Pel que fa la litologia de la zona, si fem un tall geològic dels Pirineus, podrem observar un predomini dels material metamòrfics sedimentaris com les pissarres i els esquists.

Aquest materials però no són els únics existents a la zona, i van acompanyats d’alguns batòlits de Granit com el del massís de Posets- Maladeta. Aquests materials poden trobar-se en zones de contacte de materials, com en el cas del Pla d’Aigualluts, on contacten la roca calcaria amb la ja esmentada Pissarra. El granit pot presentar incrustacions de líquens geogràfics, el nom científic del qual és rhizocarpus geographicum, i que ens indica sense dubte que es tracta d’una roca silícica.

Al mateix pla d’Aigualluts varem observar el sistema càrstic, format per una dolina enfonsada, on es formava una captura que portava l’aigua de la vall del riu Éssera, i que tenia la surgència a l’altra banda dels Pirineus fet que provocava que l’aigua anés a parar a la xarxa hidrogràfica del Riu Garona, desviant el seu sentit de Vista de la dolina on es fa la captura d’aigua que desprès sorgeix als Uets deth Joeu.circulació en 180º. Aquest gir que es produïa dintre del endokarst, és a dir sota la escorça terrestre, i per tant no era visible als ulls humans però si detectable amb la prova del clorur. L’aigua captada a 1.400 metres, sorgia als Ueth deth Joeu a una alçada de 2.00 metres. Els Ueths deth Joeu són unes fonts molt belles situades prop de Pla det Lin, a la Vall d’Aran.

Imatge 2: Vista de la dolina on es fa la captura d’aigua que desprès sorgeix als Uets deth Joeu.

Als Ueths deth Joeu el Joan Manuel ens va mostrar, una roca de gneis, granit metamòrfic, que presentava unes betes de quars. Aquestes betes ja hi eren abans de la metamorfització.

2.2 VegetacióEn la zona de la Vall Fosca fa cent anys pràcticament no existia el bosc. La fusta dels arbres s’utilitzava per construïr tot tipus d’eines i utensilis o per a cremar-la per a fer foc (utlitzada molt freqüentment en la vida quotidiana), a més, la major part del terreny era lliure d’arbres i s’utilitzava com a espais de conreu o per a les pastures.

D’aquí prové el terme anomenat “procés d’antropització”, que en aquest cas significa la crema d’arbres per a l’ús del terreny per conreu o per pasturatge.En la majoria d’indrets de la Vall Fosca s’ha dut a terme una repoblació forestal. Actualment hi ha molt poca ramaderia i això repercuteix en què es produeixi un ascens del bosc. Aquest procés d’ascens del bosc s’accelera amb cada vegada una major incidència del canvi climàtic.

Imatge 3: Prats alpins a la zona del carrilet d’Espui.

Ancla 3

3. POBLACIÓ I DEMOGRAFIA

Els Pirineus són actualment una de les zones més despoblades del nostre país. A pesar d’aquesta tendència recent al despoblament fins als anys abans de la Guerra Civil espanyola, els Pirineus havien estat una zona molt habitada. Actualment la tendència demografica en alguns llocs es tan regressiva, que es tem per l’abandonament total de grans parts del territori.

Les seves valls eren habitades per gents que vivien d’activitats econòmiques tradicionals com ara l’agricultura, la ramaderia o la silvicultura. Antigament la gent solien aprofitar els avantatges que proporcionaven els llocs més alts i costeruts per viure-hi, com un clima més sec i benigne. En canvi en l’actualitat la activitat humana es centra al fons de les valls, on es situen alguns dels pobles més importants. Aquest canvi es degut sobretot a la possibilitat de desplaçar-se que suposa la creació de noves vies de comunicació a principis de Segle XX, ja que històricament les comunicacions eren molt dolentes. Recordem que el tren només arriba fins a la Pobla de Segur.

Així els pobles situats al fons de la Vall com ara Llavorsí o Esterri d’Àneu, són un pol d’atracció pels habitants dels pobles situats a més altitud. Tot i que eviten el despoblament total dels Pirineus, la tendència es que la gent jove no segueixi les activitats tradicionals i marxin a les grans ciutats.

Imatge 5: Esglèsia de Sant just i Sant pastor a l'Alt Àneu

Ancla 4

4. HISTÒRIA

Els Pirineus són una regió que han experimentat una marginació històrica per part de la administració, tant espanyola com catalana, possiblement per la seva situació geogràfica. Cada vall te la seva pròpia historia però te sobretot una manera diferent d’encarar no nomes aquest inconvenient sinó el problema ja esmentat del temor a la despoblació total del seu territori.

Antigament aquestes valls eren un territori de pas. A l’Alta Edat Mitjà, la majoria de terres que varem visitar pertanyien al comtat del Pallars. Aquestes terres van tenir un paper principal en l’època de la reconquesta, i va ser de les primeres terres que els carolingis van recuperar als moriscs. El regnat del comtat de Pallars tindria la seva fi l’any 1.487 d.c., i un dels seus últims comtes fou Hug Roger III, que era molt bel·ligerant, amb els comtats veïns, especialment amb el de Cardona. A més a més va tindre molts altres problemes com la Guerra Civil de 1.440 a 1.460, en la qual Hug Roger prengué la decisió posar-se del bàndol contrari al futur Rei Joan, que acabaria guanyant la Guerra. Un altre problema fou la guerra del renéixer en que els pagesos s’alçarien en armes contra els feudals.

Geogràficament parlant el castell del comte de Pallars era situat on ara hi ha la Població de València d’Àneu, i no casualment. La vila esta situada en un turó sobre la plana de la Vall d’Àneu, el que permetia un bon control sobre aquesta vall tan fèrtil per practicar l’agricultura.

La societat tradicional durà fins l’època industrial, i es caracteritzava per una societat autosuficient però que no vivia aïllada. Cal especificar que els faltaven dos productes com eren l’Oli i el Vi el qual bescanviaven en fires, graciés als excedents que acumulaven. A més a més Hug Roger era una persona molt culta i solia demanar productes de luxe, que aconseguia en aquestes fires. El principal producte amb el qual comerciaven era la llana, que aconseguien dels ramats d’ovelles que venien a fer la transhumància a l’estiu. Aquets ramats procedien dels monestirs de Poblet o de Sant Cugat entre d’altres llocs. També posseïen recursos minerals, amb el cànem i el lli, dels quals se’n feien la seva pròpia roba.

Una altra característica de l’època medieval o societat tradicional era que els conflictes eren a l’ordre del dia. La causa d’aquests conflictes eren els bens comunals que havien de ser utilitzats en la mateixa mesura per tots els usuaris per no crear enveges.

La fi de la societat tradicional te lloc amb el principi de la Guerra Civil espanyola el 1.936. tres factors acabarien amb la societat tradicional. El primer seria al segle XVIII la construcció de les fargues, ja que la majoria de la població hi treballava i abandonà el seu lloc en altres feines més tradicionals. Aquestes fargues produïen ferro per les ciutats. El doblament de la població del país el segle XVIII, passant de 400.000 a 800.000 habitants, feu dobla la pressió agrícola sobre el territori per necessitats alimentaries. Per últim la desamortització de Madoz va ser la que més afecta la forma de vida de la muntanya, ja que és centra en expropiar els bens comunals, així es produeix durant aquesta època una pèrdua valor del que es produeix a la muntanya (llana, fustes, mantes, etc..).

Ancla 5

5. ECONOMIA

5.1 Vall Fosca

La Vall Fosca és una vall situada al Pirineu, té una altitud que va dels 800 metres als 3000 metres amb influències mediterrània al sud i atlàntica al nord en el qual les principals activitats tradicionals han estat la transhumància als pobles del nord de la vall i l’agricultura als pobles del sud. Aquestes diferències entre les activitats que es desenvolupaven al Nord – Sud provocaven que en el passat la Vall Fosca estès totalment equilibrada econòmicament. El riu Flamisell, afluent de la Noguera Pallaresa, és el més important de la zona.

Imatge 6: Vista de la Torre de Cabdellà, on s’havia de desenvolupar Camp de Neu, des del carrilet d’Espui

Projecte del 1910: la producció d’energia hidroelèctrica

El 1910 l’empresari català Emili Riu propietari de l’empresa “Energia Elèctrica de Catalunya” presenta un projecte d’aprofitament de les aigües a la Vall Fosca. En aquella època ens trobem en un context en el qual Catalunya depenia del carbó exportat i l’energia alternativa que es va trobar en el propi territori era la de la força de l’aigua. Empreses destacades com “La Canadenca” i “Energia Elèctrica de Catalunya” rivalitzaven per aconseguir el monopoli de l’energia hidroelèctrica.

El projecte d’Emili Riu va haver de superar alguns esculls; els estanys es gelaven amb facilitat aturant el curs de l’aigua i la demanda domèstica d’electricitat a Catalunya encara era baixa, tot i aquests contres es va tirar endavant la construcció de la central hidroelèctrica amb tot el què això implicava.

El projecte de Riu consistia en portar l’aigua a través d’un enorme canal des d’Estany Gento fins a la denominada cambra d’aigües.

“La Canadenca” tenia la concessió dels cursos fluvials del Sud i Emili Riu i “Energia Elèctrica de Catalunya” tenen la dels estanys del Nord. Riu va comprar els terrenys de “La Canadenca”, ho fa buscant capital (de les companyies elèctriques franceses i suïsses).

El canal és pla i cobert, només hi ha 5 metres de desnivell entre Estany Gento i la cambra d’aigües i les obres de construcció són ràpides ja que el canal ja està del tot acabat al 1914. A les obres de construcció de la central van treballar-hi immigrants andalusos, murcians i estrangers (la majoria provinents de Turquia). La despesa Vista de la central hidroelèctrica de l’estany Gento.extraordinària d’”Energia Elèctrica de Catalunya” en la construcció provoca que l’empresa tingui un gran endeutament i que hagi de vendre les seves accions a l’oposició “La Canadenca”, que aconsegueix el monopoli i, per tant, el control de la central i de l’energia hidroelèctrica produïda als estanys del Pirineu.

Els sistemes de transport durant la construcció i posteriorment al llarg del manteniment i funcionament de la central eren mitjançant el telefèric i la carretera

Imatge 7: Vista de la central hidroelèctrica de l’estany Gento.

Projecte “Camp de Neu”

La situació als anys 60 a la Vall Fosca era insostenible:

-Forta davallada demogràfica.

-Petita crisi del sector ramader.

-Atur per automatització de la central hidroelèctrica de Cabdella.

Per revitalitzar la zona es proposa un projecte turístic que consistia en la creació d’unes pistes d’esquí, un camp de golf i dues grans àrees d’hotels i apartaments.

Pel què fa a la zona en la qual s’havia de portar a terme el projecte, inicialment es prohibeix la construcció en una zona propera al Parc Nacional d’Aigüestortes (on estan prohibides les activitats que no són tradicionals) i s’accepta una segona àrea al poble d’Espui en el qual es situarien les pistes d’esquí al Nord i el camp de golf amb els hotels i apartaments al Sud.

S’inicia la construcció tant de la pista com del camp de golf però l’immobiliària Fadesa, responsable del projecte, pateix la crisi econòmica, s’enfonsa i es queda sense capital. Això provoca que tota la infraestructura es quedi a mitges i que actualment estigui abandonada i en mans de la justícia. L’ajuntament de Cabdella vol tirar endavant el projecte però no disposa del capital suficient per acabar un projecte turístic d’aquest calibre.

Solucions per a revitalitzar la Vall Fosca

-Apostar per una regeneració en el món ramader.

-Impulsar el patrimoni cultural, que permet obtenir subvencions de la Generalitat o del govern espanyol.

5.2 La central hidroelèctrica de Tavascan

La central es troba situada a l’interior d’una cova situada a 500 m de profunditat a l’interior del Pic de Guerón on hi estan ubicades les centrals hidroelèctriques de Tavascan Superior i Tavascan Inferior, que juntament amb la de Montamara formen el complex Hidràulic del l’Alt Cardós, una gran obra de d’enginyeria, iniciada a finals dels anys 50 i acabada al 1974, sent així un dels complexos hidràulics més importants de l’Estat espanyol.

Així doncs, bàsicament és una unitat de producció d’energia elèctrica que consta de la suma de tres elements principals:

Força (aigua) + Turbina + Alternador (de 20 m)

La força de l’aigua pressiona i xoca amb la turbina que amb l’impuls gira amb velocitat donant lloc a un moviment cinètic que l’alternador converteix en energia elèctrica.

Les característiques principals del complex són les següents:

- Té una extensió geogràfica gairebé tan gran com el Parc Nacional de Aigüestortes. Es recull l’aigua mitjançant túnels i canals que ocupen 75 km d’extensió.

- Es nodreix de l’aigua de les conques fluvials de tres de les valls més importants del Pirineu català: la Vall de Tavascan, la Vall de Boí i la de la Vall Ferrera.

- En un 90% és subterrània.

- Té una gran capacitat de producció, ja que la potencia normal instal·lada és l’equivalent al 25% de la que té una central nuclear mitjana.

- La central de Montamara és la primera central reversible que es va posar en marxa en tot l’Estat. A la nit una Super bomba agafa aigua a 1200 metres i la bomba cap amunt de manera ascendent fins al llac de Romedo a 2000 metres. Aquest moviment de l’aigua s’efectua per a restablir el nivell de l’embassament i tenir una garantia d’aigua assegurada.

- El complex té una potencia total de 240 Mw/h i un dels més grans salts d’aigua en centrals d’aquestes característiques, amb 900 metres de desnivell y 85 Kg/cm2 de pressió a través d’una canonada de 2 metres de diàmetre.

Pel què fa a la construcció de la central i al funcionament en els seus inicis, en el transport s’utilitzava de manera recurrent el Funicular de Guerón que tenia 900 metres de desnivell i 1500 metres de longitud. Consistia en uns rails i uns vagons descoberts units per un cable molt prim lligat a l’energia elèctrica que transportava obrers i material explosiu. Els obrers procedien de diversos indrets de l’Estat i s’ubicaven en poblats amb barracons repartits per la Vall de Tavascan, en els quals sovint hi havia conflictes que van provocar la presència permanent de la Guàrdia Civil.

Imatge 8: Sala de comandament de la central hidroelèctrica de Tavascan.

Repercussions sobre la Vall:

-El cabal dels rius ha minvat, tot i que això pot tenir un aspecte positiu com és minimitzar les inundacions.

-Pel què fa al turisme, existeix un conveni amb la central per augmentar el cabal dels rius a l’estiu per a la pràctica del ràfting o altres esports d’aventura relacionats amb l’aigua (per tant, existeix una regulació i control del cabal dels rius per part de la central).

5.3 Centre d’Art i Natura de Farrera (CAN)

Localització i característiques

Farrera és un municipi situat a 1360 metres d’altitud al centre del Pirineu català. Administrativament es troba ubicat a la comarca del Pallars Sobirà i té uns 25 habitants. Històricament s’ha dedicat a la ramaderia i a la indústria del ferro ja que fa cent anys no hi havia pràcticament bosc i el paisatge predominant eren els prats per a les pastures.

És a partir dels anys 80 que disminueix dràsticament l’activitat primària al municipi i es comencen a portar a terme altres activitats econòmiques coincidint amb l’arribada de població provinent de les ciutats. Aquest nou model de poblament i nova economia desemboca l’any 1995 en la creació del Centre d’Art i Natura de Farrera, que va significar la recuperació d’un espai útil per al municipi; augment de l’espai públic amb la creació d’una biblioteca, un taller, xarxa d’internet... tot en forma de centre cultural, d’investigació o de creació per a qualsevol que necessiti un entorn tranquil per a desenvolupar els seus projectes. Ja hi han fet estades pintors, músics, científics o escriptors principiants i amb renom de diverses nacionalitats.

FinançamentDurant les èpoques de forta inversió en obres, i gràcies a la titularitat municipal, el Centre d’Art i Natura ha rebut el suport de la Unió Europea (Leader, Interreg i Feder), de diversos Departaments de la Generalitat de Catalunya però molt especialment de Governació (Plans Específics d’Obres i Serveis), en menor mesura de la Diputació de Lleida i, finalment, del propi Ajuntament de Farrera, que té uns recursos econòmics molt limitats.

Pel que fa a la programació i gestió cultural i residencial, el CAN té dos sistemes de finançament: el propi i l’extern. El finançament propi es genera a través dels ingressos per l’activitat residencial mateixa, com ara l’allotjament i la manutenció. Així mateix, les quotes que paguen els socis dels Amics del CAN i la distribució de materials també hi contribueix. La part més important del finançament que arriba a través d’ajuts prové de l'administració pública, sobretot dels Departaments de Cultura i de Treball de la Generalitat.

La Universitat Autònoma de Barcelona, a banda de participar en l’equipament del CAN, promou la recerca al territori i l’estudi a les seves instal·lacions. L’estreta col·laboració amb entitats com la Institució de les Lletres Catalanes o Escola Massana també genera unes activitats molt qualificades que prestigien el CAN.

Programació

L’associació d' Amics del Centre d’Art i Natura de Farrera es va crear l’any 1998 per a facilitar el desenvolupament del CAN. Amb prop d'un centenar de socis, des de l'any 2007 l'Associació és qui gestiona el Centre d’Art i Natura en tota la seva amplitud i dissenya la programació cultural.

Els cinc àmbits de l’activitat cultural són:

1/ Beques i intercanvis amb altres centres de la Xarxa Internacional Res Artis: les convocatòries es fan públiques a principis d’any i es dirigeixen a artistes i investigadors catalans.

2/ Cursos i seminaris: anualment s’ofereixen cursos relacionats amb l’art i la natura com ara la il·lustració de natura, l’estudi de les formes, l’art culinari, estudi d'evolució del paisatge, literatura universal...

3/ Exposició i gestió del fons d’art: a través de donacions voluntàries es genera un fons d’art (contemporani i de muntanya) que s’exhibeix periòdica i preferentment per l’alta muntanya.

4/ Publicacions pròpies: Farrera, denominació d’origen és una col·lecció que edita treballs originals creats al CAN.

5/ Presentacions i espectacles: els artistes residents, si ho volen, presenten el seu treball al final de l’estada. De cara al bon temps s’organitzen espectacles de petit format.

6/ Altres activitats: El mes d'agost s'organitza una jornada de portes obertes al CAN. Durant l'any es projecten pel·lícules i documentals, es presenten noves publicacions de la mà dels seus autors...

Imatge 9: La Vallferrera

Imatge 10: Coma de Burg

Ancla 6

6. ESPAIS PROTEGITS:

1 Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

El 21 d’octubre 1955 aquest indret es declara Parc Nacional per voluntat del general i dictador Franco, apel·lant a criteris purament estètics, en la visita del cap d’Estat. Està situat a la part central de la Serralada Pirinenca entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d'Aran i el Pallars Jussà. El nucli central del parc el situem en els termes municipals de la Vall de Boí i Espot (el poble que econòmicament es beneficia més del Parc Nacional).

La geografia del Parc és d'alta muntanya perquè gran part del territori s'alça més amunt dels 1.000 m amb pics que superen els 3.000 m d'alçada amb una gran abundància de llacs d'origen glacial quaternari. Hi destaquen dues valls, a l'oest la vall del riu Sant Nicolau amb els característics prats i meandres, d’aquí prové el nom d'Aigüestortes; i a l'est la vall del riu Escrita amb l'Estany de Sant Maurici.

Imatge 11: Situació del Parc Nacional, al nord-oest del principat. En vermell la zona interna i en groc la zona perifèrica. Observem com l’espai que ocupa el Parc Nacional és semblant a la grandària d’Andorra

El Parc té un gran valor biològic. Els grans desnivells que presenta fan que hi hagi diferents ecosistemes: prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d'alta muntanya a les cotes més altes.

El fet que un espai sigui declarat Parc Nacional implica prohibir les activitats antròpiques, però a la pràctica cada cas depèn de la direcció del parc. Per exemple, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici conviu amb una central hidroelèctrica, l’activitat ramadera hi és present així com també el turisme, mitjançant uns taxis que porten els turistes que ho desitgin fins a l’interior de l’espai protegit (rep uns 600.000 visitants l’any, amb una major incidència a l’estiu). Justament, la biodiversitat augmenta quan es permet l’activitat ramadera, amb l’entrada de bestiar, combinant el prat amb bosc.

Imatge 12: Parc Nacional d'Aiguestortes i Sant Maurici

6.2 Parc Natural de l’Alt Pirineu:

El diumenge 18 d’Octubre desprès de visitar el Parc nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, varem fer cap a Llavorsí. La vila de Llavorsí, és un dels municipis dels Pirineus que ha sofert una transformació més espectacular, degut a la tendència a l’alça dels esports d’aventura, com el ràfting, que genera molt de turisme.

Allà varem visitar el Parc Natural de l'Alt Pirineu creat per decret l'1 d'agost de 2.003. És el parc més extens de Catalunya amb 69.850 ha i és troba situat a les comarques del Pallars Sobirà i el nord de l'Alt Urgell. A més en les seves serralades s'hi localitzen les alçades màximes del territori català.

El territori del parc s'estén pels municipis d'Alt Àneu, La Guingueta d'Àneu, Esterri d'Àneu, Alins, Esterri de Cardós, Farrera, Lladorre, Llavorsí, Rialp, Soriguera, Sort, Tírvia i Vall de Cardós al Pallars Sobirà; i Les Valls de Valira i Montferrer i Castellbò a l'Alt Urgell. El territori del Parc inclou també tres espais P.E.I.N. que són, Alt Àneu, Capçaleres de la Noguera de Vallferrera i la Noguera de Cardós Vall de Santa Magdalena

Imatge 13: Portarró d'Espot

La poca trajectòria d’aquest projecte fa que sigui una incògnita saber si s’acompliran els objectius per els quals es va crear. Entre aquests objectius hi ha el de fer-ne partícips del parc els 15 ajuntaments implicats, mitjançant una junta rectora que agrupa els representants dels ens municipal i dels sectors socials implicats; promoure la conservació d’un espai d’interès biològic, geològic i patrimonial; fomentar el turisme sostenible a la zona. També s’està contemplant la reintroducció d’espècies sempre i quan no alterin els ecosistemes presents.Els instruments de planificació i gestió que actuen sobre aquest territori són,el pla especial de protecció del medi natural i el paisatge, el pla rector d’ús i gestió, i en els programes específics, trobem la Proposta de bases per al Pla d'Ordenació de Circulació Rodada, el Pla de senderisme i el Pla de Desenvolupament Local Sostenible de la Vall Ferrera. S’han adaptat diverses instal·lacions per fer-hi els centres de gestió del parc, així com els centres de recepció de turisme, algunes d’elles són antigues barraques de pastors.

HERBARI ORÒFIT

7. HERBARI ORÒFIT:

Nom científic: Vaccinium Martylius

Nom popular: Nabiu

Família: Ericacae

Distribució: Bòreo- alpina de gran amplitudcorològica.

Comunitats: Boscs de coníferes, fagedes, Rouredes i prats alpins.

Formes vitals : Caducifoli. Camèfit. NanofaneròfitTipus de tija: circular

Tipus de planta segons la seva tija: PetitArbust.

Característiques de les fulles: Ovades,Dentades i verdes a les dues cares.

Nom científic: Rhododendron Ferragineum

Nom popular: Neret

Família: Ericacae

Distribució: Bòreo-alpina

Comunitats: pinedes de pi negre i landes Subalpines.

Formes vitals: Nanofaneròfit

Tipus de tija : Circular, erecte i llenyosa.

Tipus de planta segons la seva tija: arbust

Característiques de les fulles: alternes, el·líptiques, agudes i coriàcies, d'un verd fosc brillant a l'anvers i d'un color vermellós al revers.

Nom científic: Sorbus ària

Nom popular: Moixera

Família: RosaceaeDistribució: Eurosiberiana

Comunitats: Pròpia

Formes vitals: Macrofaneròfit- caducifoli

Tipus de tija : Tronc de fins a 15 metres d’alçada.

Tipus de planta segons la seva tija: Arbre Característiques de les fulles: de fins a 12 cm, dentades, i blanquinoses al revers.

Nom científic:Juniperus comunis

Nom popular: Ginebró

Família: Cupressaceae

Distribució: Mediterrània.

Comunitats: Alzinars, pinedes i garrigues, presenta una adaptació fenotípica.

Formes vitals: Macrofaneròfit

Tipus de tija : Circular, llenyosa

Tipus de planta segons la seva tija: arbust

Característiques de les fulles: acucifòlies i punxants.

Nom científic:Pinus uncinata

Nom popular: Pi negre

Família: pinaceaeDistribució: eurosiberiana

Comunitats: pinedes de pin negre, (pròpia)

Formes vitals: Macrofaneròfit

Tipus de tija: Tronc

Tipus de planta segons la seva tija: arbre

Característiques de les fulles: acucifolies

Nom científic:Ulmus Minor

Nom popular: OmFamília: Ulmaceae

Distribució: Eurosiberiana

Comunitats: Vegetació de ribera

Formes vitals: Macrofaneròfit

Tipus de tija: Circular, llenyosa.

Tipus de planta segons la seva tija: Arbre

Característiques de les fulles: verdaa les dues cares, el·liptica i dentada.

TREPITJANT EL TERRITORI

GEOGRAFIA DE LA MUNTANYA: ELS PIRINEUS

Contacta amb nosaltres